La normativa de seguretat d’espectacles públics i activitats recreatives a Catalunya necessita una revisió urgent per a la tranquil·litat dels assistents

¿El Decret 112/2010 pel qual s’aprova el Reglament d’espectacles públics i activitats recreatives a Catalunya garanteix la prestació d’un servei de seguretat dimensionament i d’acord amb la realitat i necessitats actuals?

Aquesta hauria de ser la primera pregunta que hauríem de plantejar-nos si, realment, volem que als espectacles públics i activitats recreatives desenvolupades a Catalunya es presti un servei de seguretat garantista i capaç de vetllar, d’una manera eficaç, per la seguretat i tranquil·litat de les persones que van a gaudir del seu temps d’oci i dels que treballen en aquests espais. Malauradament, en l’actualitat la resposta és que no i bàsicament ho és pel nombre reduït de personal mínim que estableix el Decret.

La creació de la Llei 11/2009 i el seu posterior reglament mitjançant el Decret 112/2010 (arran dels successos esdevinguts al gener de 2002 a la zona d’oci Maremàgnum de Barcelona i que van tenir com a conseqüència la mort d’una persona per la mala actuació del porter d’una discoteca) va suposar un primer pas per regular alguns aspectes vinculats amb la seguretat privada en els locals d’oci nocturn i activitats recreatives, més en concret, la figura del controlador d’accessos, definint les seves funcions i requisits.

Entre altres aspectes, aquest reglament, d’aplicació en la Comunitat Autònoma de Catalunya, conclou que certs locals “musicals” hauran de tenir 2 controladors d’accessos a partir de 150 persones d’aforament autoritzat, 3 controladors i un vigilant de seguretat a partir de 501 persones d’aforament autoritzat, 4 controladors d’accessos i 2 vigilants de seguretat a partir de 1.001 persones d’aforament autoritzat i 1 controlador d’accessos i 1 vigilant més per cada 1.000 persones d’aforament autoritzat (cert és que, en algunes circumstàncies especials o per indicació de les autoritats poden canviar aquestes xifres).

Dit això, i sense treure valor a una llei que va tractar de posar ordre i pautar la prestació d’aquests serveis d’una manera específica, l’experiència dels meus anys treballant en el sector -a través de la qual podem constatar l’increment d’actes de violència gratuïta i com l’agressivitat, en certs espais i contextos, com els locals d’oci, per part d’algunes persones s’ha multiplicat de manera exponencial als últims anys, sorgint l’espurna del conflicte per molt diversos i variats motius: culturals, ètnics, de gènere, integració …- ens diu d’una manera palmària que la quantitat i distribució del nombre de controladors i vigilants estipulats per la llei és totalment insuficient, pel que fa al nombre de vigilants de seguretat i desproporcionada en relació amb el nombre de controladors d’accés i vigilants.

Els efectius mínims fixats per l’esmentat reglament, molt especialment en relació amb el nombre de vigilants és, de totes totes insuficient, si el seu objectiu és salvaguardar la integritat de les persones i protegir els béns mobles i immobles. Atès que entre les funcions dels controladors d’accés no es contempla la prestació de serveis de seguretat encara és més necessària, si és possible, una modificació urgent de la llei.

Cal recordar, que la figura del controlador d’accessos està limitada simplement a demanar documentacions, fer complir el dret d’admissió i les condicions generals d’accés, però en cap cas poden realitzar registres ni vigilància, ja que aquestes funcions són exclusives dels vigilants de seguretat, tampoc poden estar a l’interior del local. D’entrada ja ens trobem amb un greu problema, ja que els locals de menys de 501 persones d’aforament autoritzat no tenen la mínima presència d’un Vigilant de Seguretat, una necessitat que, en els temps que corren, resulta imprescindible si realment es vol vetllar per la seguretat en aquests locals.

Des de l’entrada en vigor del Decret 112/2010 a Catalunya ens trobem amb que en la majoria de locals d’oci nocturn només hi ha la figura del controlador d’accessos, és a dir, si ens cenyim al que la normativa determina com a funcions del controlador, tots aquests locals i els seus clients i treballadors es troben totalment exposats i sense una cobertura real quant al que per seguretat privada s’entén. Per comptar amb un vigilant, hem d’arribar a un aforament de 501 persones i fins a 1.000, estem parlant d’un sol vigilant de seguretat, que a més farà funcions de seguretat dins del local, de manera que ningú fa registres en els accessos. No cal ser un erudit per veure que aquestes xifres estan absolutament desfasades, molt lluny de les necessitats reals i que dificulten de manera extrema la possibilitat d’oferir una resposta eficaç, controlada i professional als possibles problemes de seguretat que es puguin generar.

En aquest sentit, a més d’incrementar la ràtio entre el nombre de vigilants per persona, es podria, en el cas de Catalunya, tal com ja passa a Aragó, i de manera explícita s’observa en l’Article 32 de la Llei 5/2014 de seguretat privada, capacitar els vigilants de seguretat per poder realitzar funcions de control d’accés i poder, d’aquesta manera realitzar una tasca preventiva a l’entrada dels locals, a més de comptar d’aquesta manera a la zona exterior d’aquests locals -lloc habitual de situacions conflictives- amb personal en disposició i capacitat intervenir, d’acord a la llei, en la resolució d’aquests problemes.

Aquesta llei, en principi, tenia com a funció regular la figura del porter de discoteca, però al seu torn ha servit perquè els titulars o organitzadors de festes, concerts, es cobreixin les espatlles i les seves responsabilitats administratives cenyint-se stricto sensu al nombre d’efectius que marca el Decret 112/2010 i ni un més. És a dir, es paga un servei per cobrir l’expedient i poc més, ja que en cas de conflicte a l’interior o l’exterior d’un local amb més de 500 persones, per posar un exemple d’obligatorietat de tenir un vigilant, aquest poc podrà fer (i que dir dels locals d’entre 150 i 500 persones, que no n’hi ha cap).

Esdeveniments com els succeïts a la sala Bataclan de París, són una mostra evident, que la seguretat en els establiments d’oci és, de totes totes, insuficient. Especialment, quan aquests espais poden passar a ser un objectiu prioritari -en el cas dels atacs yihaidistas- donada l’alta concentració de persones i de l’odi que se sent per uns espais considerats com impurs o de perversió, a més de tenir a un públic despreocupat per la seva seguretat i amb un nivell d’alerta baix.

Jorge Tirado

Director de Seguretat en Seven Seguretat

Vigiantes y controladores de acceso Lleida Grup Seven